Es tendeix a pensar que el fracàs dels alumnes és el fracàs del sistema, i per extensió que el fracàs d'un alumne és el fracàs del seu mestre. La realitat és que és necessari reconèixer el grau de fracàs. Per això cal distingir qui fracassa de qui no fracassa. Només així es pot ajustar el sistema correctament i es pot demanar al mestre rectificacions.
No es pot evitar, sempre queden els que no fracassen, i el sistema, i els mestres continuen evolucionant cap a l'excel·lència.
El primer que cal fer és demanar esforç i voluntat de comprensió. Exigir, per evitar el fracàs. A alumnes i mestres, a famílies i ampes.
Si ens trobem que gran part de l'alumnat no hi està disposat, això ja és una altra cosa. És una crisi cultural.
Dels menors no es pot dir res dolent, ja se sap. Només remotament, algunes iaies del poble deien que "són tots uns dimonis". Avui dia s'admet que alguns poden ser molt cruels i injusts, per no dir salvatges i capriciosos. Però, en un sistema educatiu com el nostre, on tot és susceptible de ser mesurat, definit i controlat, tampoc hi ha matisos possibles entre nens bons i dolents. No perquè sigui o blanc o negre, sinó perquè s'aplica el mono-color per a tots, ningú és bo o dolent, tothom és bo i dolent -i que cadascú adapti la seva mirada com més li plagui.
És així com es dimiteix totalment de valorar la impertinència, insolència, estupidesa, brutalitat, etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada