FONAMENTALISME, SEGONS COM

La  ciència actual, amb les seves universitats, ens sumeix en la impossibilitat d’actuar –la paràlisi funcional- degut a la proliferació infinita de teories, paradigmes, axiomes, i altres honorables invencions de l’enginy humà que ens condueixen cap a la disgregació dels detalls i la imperfecció del conjunt. 

Piaget, Freire, Montessori, etc. Mètodes, sistemes, engranatges sofisticats que, de vegades, coincideixen millor o pitjor, i de vegades són antagònics.

Enlloc de mostrar-nos un camí a seguir, o a construir, ens trobem exposats a la sobreabundància de possibilitats, que és igual a la indefinició de la ruta. Un desert, on darrera de cada duna n’hi ha una altra igual o semblant.

Tenim tants mestres que és com si no en tinguéssim. Parafrasejant Frömm, potser seria millor “ser” mestres que “tenir” mestres. Quin triar? Quin seguir? Per què no un altre?

Potser, caldrà plantejar-se una escola radical, de veritat. No un simulacre verd-babau-progressista. Una escola que parteixi de les arrels, dels mestres antics de les humanitat que, al seu temps, ja eren la llavor de la globalització actual.

Fa falta educació sexual? Agafem un diàleg de Plató, Fedre, sobre l’amor. Representem Fedre, llegim-lo, dictem-lo si cal, escrivim-lo, repensem-lo. No costa un duro. El tema és aquest: a qui és millor estimar, a qui t’estima o a qui no t’estima?

Soc de l’opinió que no calen més recursos per a l’educació sexual i, evidentment, no cal de cap manera explicar-li a una criatura com es fa per ficar el dit al nas, o si les borilles es poden menjar. Són coses que la gent s’expliquen els uns als altres, sense necessitat d’intervenció d’un estat.

D’altra banda, retrocedim fins abans del mestre Kung (Confuci) i agafem el “Llibre del Tao” del mestre Lao Zi, i podem completar la formació de manera idònia. “(...)El món és un instrument màgic, que no es pot manejar. Si el maneges, fracasses i el perds si l’aferres. Les coses, unes vegades van davant i unes altres darrera; bufen suaus de vegades, altres amb violència; de vegades fortes, de vegades dèbils, de vegades creixen vigoroses, altres vegades decauen.(...)”

Crisi? Quina crisi?

Es tendeix a pensar que el fracàs dels alumnes és el fracàs del sistema, i per extensió que el fracàs d'un alumne és el fracàs del seu mestre. La realitat és que és necessari reconèixer el grau de fracàs. Per això cal distingir qui fracassa de qui no fracassa. Només així es pot ajustar el sistema correctament i es pot demanar al mestre rectificacions.

No es pot evitar, sempre queden els que no fracassen, i el sistema, i els mestres continuen evolucionant cap a l'excel·lència.

El primer que cal fer és demanar esforç i voluntat de comprensió. Exigir, per evitar el fracàs. A alumnes i mestres, a famílies i ampes. 

Si ens trobem que gran part de l'alumnat no hi està disposat, això ja és una altra cosa. És una crisi cultural.

Dels menors no es pot dir res dolent, ja se sap. Només remotament, algunes iaies del poble deien que "són tots uns dimonis". Avui dia s'admet que alguns poden ser molt cruels i injusts, per no dir salvatges i capriciosos. Però, en un sistema educatiu com el nostre, on tot és susceptible de ser mesurat, definit i controlat, tampoc hi ha matisos possibles entre nens bons i dolents. No perquè sigui o blanc o negre, sinó perquè s'aplica el mono-color per a tots, ningú és bo o dolent, tothom és bo i dolent -i que cadascú adapti la seva mirada com més li plagui.

És així com es dimiteix totalment de valorar la impertinència, insolència, estupidesa, brutalitat, etc.